Nova vitrina a la Biblioteca

Hem inaugurat una vitrina que ens permetrà anar exposant els documents que formen part del Fons de Reserva Enric Bricall dins de l’espai de la Biblioteca. Per començar mostrem una part dels exemples més destacats de la col·lecció. Alguns d’ells ja han aparegut en el bloc al llarg d’aquests mesos. Esperem la vostra visita!

Fortunato Depero. Depero futurista (1927), coberta i pàgines interiors

Theo van Doesburg. Revista De Stijl, núm. 12 (1924), coberta

Ladislav Sutnar. Programa de mà de l’òpera Otello (1930)

El Lissitzky. Suprematisch worden: van twee kwadraten in 6 konstrukties (1922), pàgines interiors

Herbert Bayer. Breuer Metallmöbel (1927)

Ernst Ludwig Kirchner. Umbra vitae (1924), guardes del llibre

Karel Teige. S lodí jez dovází caj a kávu (1928), coberta i portada

Kurt Schwitters. Die Scheuche (1925), coberta

Herbert Bayer. Bitllets de banc (1923)

El Lissitzky. Dlia golosa (1923), coberta i pàgines interiors

Ladislav Sutnar. Dues obres de George Bernard Shaw (1930 i 1931), cobertes

Carlo Mollino

Els mobles i els interiors de Carlo Mollino tenen una força expressiva tan gran que la qüestió de la funcionalitat passa a ser secundària. Viure en els espais dissenyats per Mollino requereix un compromís ferm amb l’estrany univers del seu creador.

Aquest és el cas dels projectes presentats en el llibre Carlo Mollino, interni in piano-sequenza , dues intervencions d’interiorisme domèstic (1938-1947) i un saló de ball a la ciutat italiana de Torí (1959).

Els interiors de Mollino semblen escenaris teatrals. El seu barroquisme crea ambients refistolats plens de connotacions surrealistes i oníriques.

Max Burchartz

Max Burchartz va ser un dels signants del manifest constructivista de Weimar de l’any 1922 que promulgava “la sistematització del mitjans d’expressió per produir resultats universalment comprensibles”. En el seu cas el mitjà d’expressió era el fotomuntatge, una disciplina de la que fou pioner.

Els prospectes  que va dissenyar pel Bochumer Verein, un consorci  d’indústries del metall, feien ús d’aquesta tècnica. Malgrat el to prosaic dels objectes il·lustrats, la combinació d’imatges fotogràfiques retallades i zones planes de color confereix a les composicions un esperit eteri i gairebé abstracte.

 

Jasper Morrison

Jasper Morrison es va donar a conèixer a mitjans de la dècada dels anys 80 del segle XX amb uns dissenys minimalistes en un moment dominat encara pel excessos formals del postmodernisme.

Tot i que té una sòlida carrera com a dissenyador industrial, Morrison pertany a un cert grup de dissenyadors i arquitectes que també es cotitzen en el mercat artístic o millor dit en el que en anglès es denomina “design art” un fenòmen a mig camí entre la sèrie limitada, el prototipus i l’obra d’art. Altres representats d’aquesta tendència són, per exemple, Zaha Hadid, Konstantin Grcic, Ronan i Erwan Bouroullec o el català Martí Guixé.

La publicació que presentem documenta un projecte d’aquest tipus dut a terme per una galeria francesa. Es tracta d’una peça de mobiliari que, des del punt de vista del disseny, presenta força incoherències entre forma, funció i material però que té unes fortes connotacions escultòriques que li atorgen categoria d’obra d’art i la redimeixen de la dimensió funcional. Inclou una il·lustració numerada i signada pel dissenyador a la manera dels gravats o múltiples dels artistes plàstics.

Schall und Rauch

El 8 de desembre de 1919 a Berlin obria les portes el cabaret Schall und Rauch (Soroll i Fum). De fet es tractava de una reapertura ja que el local havia tingut una vida prèvia abans de la primera guerra mundial.

Fundat per Max Reinhardt, el Schall un Rauch suposava l’inici de l’edat d’or del cabaret alemany amb un esperit satíric i transgressor en sintonia amb els movimients artístics i literaris d’avantguarda. Entre els seus col·laboradors destaquen Kurt Tucholsky, Hannah Höch, John Heartfield i Georg Grosz.

Presentem una edició facsímil dels programes apareguts entre desembre de 1919 i febrer de 1921 on s’aprecia la influència del dadaisme i l’expressionisme.

 

Ernst Ludwig Kirchner

Ernst Ludwig Kirchner va ser l’il·lustrador de la reedició de 1924 de Umbra Vitae (L’Ombra de la Vida) una col·lecció postuma de poemes expressionistes de Georg Heym publicats per primera vegada el 1912, el mateix any de la seva mort als 24 anys.

Kirchner, que tenia un exemplar de la primera edició i coneixia molt bé els poemes, va realitzar les xilografies d’estil expressionista que il·lustren el llibre. Els gravats es corresponen visualment amb el to ombriu dels poemes que tracten sobre la mort, la guerra, la bogeria i la solitud.

 

Filippo Tommaso Marinetti

Les mots en liberté futuristes de Filippo Tommaso Marinetti (1919) representen una forma literària nova en la qual la disposició de la tipografia té una dimensió plàstica que pretén reflectir l’agitació de la vida moderna.

Les “paraules en llibertat” dels futuristes italians van exercir una notable influència en la tipografia dels anys 20 i 30 del segle passat.

El valor expressiu de la tipografia ha estat una constant en la història del disseny gràfic del segle XX. Després d’aquesta manifestació primerenca, altres autors com ara Schwitters, Werkman o Massin han fet un ús experimental de la paraula impresa.