El Futurisme

El Futurisme va ser un moviment italià d’avantguarda fascinat per la màquina i la velocitat, símbols del dinamisme de la vida moderna de principis del segle XX. El seu màxim representant va ser Filippo Tommaso Marinetti que va promulgar una nova visió del món que abjurava del passat i aspirava a una reconstrucció futurista de l’univers.

I Manifesti del futurismo Florència: Edizioni di "Lacerba", 1914

I Manifesti del futurismo
Florència: Edizioni di “Lacerba”, 1914

Els Futurisme va comportar una veritable revolució tipogràfica ja que experimentava amb la paraula impresa i alliberava la pàgina de les convencions de la composició tradicional. “Piedigrotta” de Francesco Cangiullo és, juntament amb “Zang Tumb Tumb” i “Les mots en liberté futuristes” de Marinetti, una obra mestra de les anomenades parolibere, composicions poètiques de paraules alliberades de les convencions tipogràfiques tradicionals que constitueixen el nucli de la revolució artística del primer futurisme.

Francesco Cangiullo Piedigrotta Milà: Edizioni futuriste di Poesia, 1916

Francesco Cangiullo. “Piedigrotta”. Milà: Edizioni futuriste di Poesia, 1916

La Piedigrotta és una festa popular napolitana en la qual la música i la pirotècnia tenen un especial protagonisme. La interpretació futurista que fa Cangiullo a partir d’elements tipogràfics reflecteix el caràcter explossiu, sorollós i caòtic de la festivitat.

Francesco Cangiullo. "Piedigrotta". Milà: Edizioni futuriste di Poesia, 1916

Francesco Cangiullo. “Piedigrotta”. Milà: Edizioni futuriste di Poesia, 1916

Futurismo_Piedigrotta_5

Tant aquesta com les dues obres de Marinetti citades anteriorment van ser publicades per l’editorial milanesa Edizioni Futuriste di “Poesia”. L’única traducció existent de “Les mots en liberté futuristes”, publicat originalment en francès, va ser la versió txeca apareguda l’any 1922. Les composicions tipogràfiques de l’original es mostren igualment en fulls desplegables però adaptades a la grafia i la fonètica particular de la llengua txeca. La coberta, però, va ser realitzada expressament per Josef Capek en estil cubista, una prova de l’especial arrelament que el cubisme (o cubo-expressionisme com també és conegut) va tenir en la Praga de la dècada de 1920.

Filippo Tommaso Marinetti; Josef Capek (coberta). "Osvobozená slova" (Paraules en llibertat). Praga: Nakladatelé Petr a Tvrdý, 1922

Filippo Tommaso Marinetti; Josef Capek (coberta). “Osvobozená slova” (Paraules en llibertat). Praga: Nakladatelé Petr a Tvrdý, 1922

Filippo Tommaso Marinetti. "Les Mots en liberté futuristes". Milà: Edizioni Futuriste di Poesia, 1919

Filippo Tommaso Marinetti. “Les Mots en liberté futuristes”. Milà: Edizioni Futuriste di Poesia, 1919

Filippo Tommaso Marinetti; Josef Capek (coberta). "Osvobozená slova" (Paraules en llibertat). Praga: Nakladatelé Petr a Tvrdý, 1922

Filippo Tommaso Marinetti; Josef Capek (coberta). “Osvobozená slova” (Paraules en llibertat). Praga: Nakladatelé Petr a Tvrdý, 1922

Filippo Tommaso Marinetti. "Les Mots en liberté futuristes". Milà: Edizioni Futuriste di Poesia, 1919

Filippo Tommaso Marinetti. “Les Mots en liberté futuristes”. Milà: Edizioni Futuriste di Poesia, 1919

Filippo Tommaso Marinetti; Josef Capek (coberta). "Osvobozená slova" (Paraules en llibertat). Praga: Nakladatelé Petr a Tvrdý, 1922

Filippo Tommaso Marinetti; Josef Capek (coberta). “Osvobozená slova” (Paraules en llibertat). Praga: Nakladatelé Petr a Tvrdý, 1922

El número de maig de 1942 de la revista Graphicus és un monogràfic dedicat a Marinetti i “L’arte tipografica de guerra i dopoguerra”. Tot i la seva tardana data, constitueix una de les composicions de tipografia futurista més significatives. L’assaig s’articula, com no podia ser d’una altra manera, en forma de manifest i està il·lustrat amb composicions tipogràfiques de Marinetti de “8 anime in una bomba” i “Zang Tumb Tumb”.

Filippo Tommaso Marinetti; Paolo Saladin (coberta). "L'Arte tipografica di guerra e dopoguerra: manifesto futurista". Graphicus, nº 5, Roma, 1942

Filippo Tommaso Marinetti; Paolo Saladin (coberta). “L’Arte tipografica di guerra e dopoguerra: manifesto futurista”. Graphicus, nº 5, Roma, 1942

Futurismo-Graphicus_5

El manifest va ser el mitjà d’expressió favorit dels futuristes. El manifest fundacional va ser publicat a la primera pàgina del diari francès Le Figaro el 20 de febrer de 1909 i en ell Marinetti expressava apassionadament el seu desig d’abandonar el passat i adoptar el futur com a consigna. A partir d’aquí, qualsevol aspecte de la vida era susceptible d’ésser transformat pel futurisme i proclamat mitjançant un manifest: l’art, la música, el teatre, la literatura, la moda i fins i tot la cuina, la flora o la luxuria. Aquest recull va ser publicat per la revista Lacerba i recopila manifestos apareguts entre 1909 i 1913.

"I Manifesti del futurismo". Florència: Edizioni di "Lacerba", 1914

“I Manifesti del futurismo”. Florència: Edizioni di “Lacerba”, 1914

Lacerba va ser una publicació fundada la primavera de 1913 per Giovani Papini i Ardengo Soffici que es va convertir en l’orgue d’expressió dels futuristes florentins i milanesos. Publicaven manifestos, articles combatius (sovint de caire intervencionista, demanant l’entrada d’Itàlia en la guerra), poemes a base de paraules en llibertat i reproduccions de les darreres obres d’art futurista, sempre en un to que barrejava la solemnitat amb el divertiment provocador.

Filippo Tommaso Marinetti. "Lo Splendore geometrico e meccanico nelle parole in libertà: manifesto futurista". Lacerba, nº 6, Florència, 1914

Filippo Tommaso Marinetti. “Lo Splendore geometrico e meccanico nelle parole in libertà: manifesto futurista”. Lacerba, nº 6, Florència, 1914

Futurismo_Lacerba_6

L’exemplar que mostrem publica en primera pàgina un dels múltiples manifestos de Marinetti. El títol és en ell mateix tot un programa de l’univers futurista: “Lo splendore geometrico e meccanico nelle parole in libertà”; a més, les pàgines central estan il·lustrades amb uns dibuixos de Boccioni que són estudis sobre el dinamisme i el moviment humà. La revista es va deixar de publicar l’any 1915 quan, precisament, Itàlia entrava en la guerra i els seus col·laboradors marxaven al front. D’aquesta manera, Lacerba aconseguia, finalment, el seu objectiu bel·licista.

En la mateixa línia està la “Cartolina futurista tipo-Cangiullo” que mostrem. Els futuristes van manifestar un especial interès en la comunicació postal com a mitjà de difusió del seu ideari. La targeta postal i el telegrama eren considerats instruments ideals de relació interpersonal en la vida moderna. Aquesta postal, dissenyada per Francesco Cangiullo el 1915, és un petit manifest que uneix el format de la postal amb l’estil escuet del telegrama i, al revers, una incendiària declaració d’intencions a favor de la guerra: “Guerra sola igiene, sola morale, solo motore del progresso…”

Francesco Cangiullo. "Cartolina futurista tipo-Cangiullo". Milà: Movimento Futurista, 1915

Francesco Cangiullo. “Cartolina futurista tipo-Cangiullo”. Milà: Movimento Futurista, 1915

Futurismo_Cangiullo_Cartolina_4

Un altre dels manifestos que va publicar la revista Lacerba, mencionada anteriorment, va ser el “Manifesto dell’architettura futurista” proclamat per Antonio Sant’Elia el 1914. Sant’Elia va ser un arquitecte sense obra construida però extraordinàriament prolífic en projectes dibuixats. Va morir al front durant la Gran Guerra amb només 28 anys, però tot i així va exercir una gran influència en l’arquitectura italiana contemporània que el va mitificar com l’arquitecte futurista per excel·lència. El manifest va ser publicat molts anys després, el 1933, en la revista francesa L’Architecture d’Aujourd’hui. En aquell moment l’arquitectura italiana havia derivat cap a un estil monumental i retòric, amb alguns trets del racionalisme o l’art deco però no apostava clarament per l’arquitectura moderna tal i com s’encarrega de recordar-li la revista al mateix Benito Mussolini en una carta oberta.

Futurismo_Architecture_3

Antonio Sant’Elia. “Futurisme, le manifeste de l’architecte Sant’Elia en 1914”. L’Architecture d’aujourd’hui, nº 8, 1933

Futurismo_Architecture_2

El mes de juny del mateix any es publicava el darrer número de la revista Dinamo Futurista iniciada per Fortunato Depero només quatre mesos abans. Es tracta d’un número triple consagrat a Umberto Boccioni en ocasió de l’exposició retrospectiva que se li dedicava a Milà. Aquest aconteixement va significar el trencament del delicat equilibri que s’havia donat fins aleshores entre futurisme i feixisme. A partir d’aquell moment la política feixista instrumentalitzaria el moviment futurista. L’exposició de Boccioni va ser organitzada pel règim amb l’objectiu d’obtenir un cert reconeixement cultural a nivell internacional. La revista enalteix Boccioni com un patriota mort en acte de servei al seu país. Depero és el responsable de tota la composició tipogràfica de la publicació amb un llenguatge pròxim al constructivisme.

Fortunato Depero. "Numero speciale di Dinamo futurista per le onoranze a Umberto Boccioni". Dinamo futurista, nº 3-4-5, Rovereto, 1933

Fortunato Depero. “Numero speciale di Dinamo futurista per le onoranze a Umberto Boccioni”. Dinamo futurista, nº 3-4-5, Rovereto, 1933

dinamo2

Fortunato Depero és el grafista més destacat del període futurista, un innovador en dues disciplines típicament modernes com ara la propaganda i la publicitat, però també en l’interiorisme i l’escenografia. La seva activitat creadora la va recopilar ell mateix en un llibre singular que representa l’epítom del llibre-objecte de l’avantguarda del segle XX.

Fortunato Depero. "Depero futurista, 1913-1927". Milà: Edizione della Dinamo, 1927

Fortunato Depero. “Depero futurista, 1913-1927”. Milà: Edizione della Dinamo, 1927

Depero_Futurista_62

Depero_Futurista_61

“Depero futurista”, amb la seva enquadernació a base de rosques i cargols, pretén reflectir la sensibilitat maquinista en un llibre que, certament, sembla fora de lloc en una biblioteca tradicional.

Un dels exemples de la gràfica futurista al servei del règim de Mussolini són les il·lustracions de Depero per a l’obra “I dopolavoro aziendali in Italia” de 1938. El llibre va ser publicat per l’Opera nazionale del dopolavoro, una entitat governamental encarregada de vetllar pel temps lliure dels treballadors. La seva missió era tenir cura de “l’elevazione morale e fisica del popolo, attraverso lo sport, l’escursionismo, il turismo, l’educazione artistica, la cultura popolare, l’assistenza sociale, igienica, sanitaria, ed il perfezionamento professionale”. Depero va realitzar il·lustracions al·legòriques de les províncies italianes acompanyades de lemes que glorificàven el règim feixista i la figura del Duce.

Fortunato Depero. "I dopolavoro aziendali in Italia (Spezia, Varese)". Roma: Opera nazionale del dopolavoro, 1938

Fortunato Depero. “I dopolavoro aziendali in Italia”. Roma: Opera nazionale del dopolavoro, 1938

Futurismo-Depero-Aziende_4

Futurismo-Depero-Aziende_1

Durant una estada a Nova York, entre 1928 i 1930, Depero va realitzar diverses il·lustracions per a la revista Vanity Fair. La portada de juliol de 1930 representa una criatura característica de l’imaginari de Depero, semblant a les marionetes dels seus balli plastici, uns ballets on ninots autòmates reemplaçaven als actors, una celebració futurista de l’artificial enfront de l’actuació clàssica.

Fortunato Depero. "Vanity fair" (coberta), Nova York, juliol 1930

Fortunato Depero. “Vanity fair” (coberta), Nova York, juliol 1930

El Futurisme va mostrar una especial sensibilitat per la sonoritat de les paraules, pels sorolls i les onomatopeies. Un exemple d’aquesta fascinació són les “Liriche radiofoniche” de Depero (1934), una sèrie de poemes concebuts per a ser recitats per la ràdio que el mateix autor defineix com “Lirismo poetico fuso con il lirismo fonico, sonoro e rumorista, onomatopee imitative e interpretative, linguaggi inventati”. La invitació que mostrem és una convocatòria a una vetllada de poesia sonora, a la manera de les soirées dadaistes, on, probablement regnaria un ambient sorprenent, sorollós i caòtic.

Fortunato Depero. "Liriche-onomatopee". Milà: Nuova Vita, 1934

Fortunato Depero. “Liriche-onomatopee”. Milà: Nuova Vita, 1934

En l’afany de revolucionar tots els aspectes de la vida, la moda també va despertar l’atenció dels futuristes. Ernesto Michahelles, conegut com Thayaht, va ser un artista interessat en la renovació de la indumentària. Va crear la Tuta, un vestit d’una sola peça (semblant a la granota dels mecànics) que aspirava a convertir-se en un uniforme universal, igualitari i democràtic, a l’abast de tothom. La implicació de Thayaht amb la moda té, però, una vessant més elitista, donat que va col·laborar amb Madeleine Vionnet, una de les modistes més reconegudes del París d’entreguerres. Thayaht realitzava dibuixos dels vestits que després es publicaven en l’exquisida revista La Gazette du Bon Ton. Les creacions de Vionet s’inscriuen dintre del periode art deco i manifesten una sensibilitat afí als moviments artístics d’avantguarda. En la il·lustració que mostrem, la figura femenina apareix rodejada d’unes línies de força concèntriques que expressen el dinamisme característic de la pintura futurista.

Thayaht (Ernesto Michahelles). "Un manteau, de Madeleine Vionnet". La Gazette du bon ton, nº 9, Paris, 1922

Thayaht (Ernesto Michahelles). “Un manteau, de Madeleine Vionnet”. La Gazette du bon ton, nº 9, Paris, 1922

La companyia aèria Ala Littoria va ser fundada l’any 1934 per cobrir la ruta de l’anomenada Linea dell’Impero que unia Roma amb les colònies italianes de l’Àfrica Oriental. Per a un artista futurista ocupar-se de la imatge gràfica d’una aerolínia havia de ser un encàrrec d’allò més excitant. Els avions exercien una fascinació irresistible entre els futuristes fins al punt de crear tot un subgènere artístic anomenat aeropittura que consistia en pinturas que glorificaven la mística del vol i la poètica de la màquina. L’autor d’aquest prospecte és Tato (pseudònim de Guglielmo Sansoni) un dels representants dels aeropittori. La imatge que l’il·lustra l’imprès uneix l’exotisme colonial amb la noció de modernitat que comportàven els viatges aèris.

Tato (Guglielmo Sansoni). "Ala Littoria, S.A., Roma". Roma: Ala Littoria, circa 1938

Tato (Guglielmo Sansoni). “Ala Littoria, S.A., Roma”. Roma: Ala Littoria, circa 1938

Aquesta mateixa fascinació és present en la coberta de la novel·la juvenil “Aquilotto implume” en el que és el primer llibre il·lustrat per Bruno Munari. L’artista va iniciar la seva carrera artística dins del corrent futurista. Aquesta il·lustració d’un aeroplà sobrevolant el continent africà és una síntesi de la seducció de l’aventura i el triomf de l’aeronàutica.

Bruno Munari. "Aquilotto implume". Milà: Casa Editrice Gianbattista Rossi, 1929

Bruno Munari. “Aquilotto implume”. Milà: Casa Editrice Gianbattista Rossi, 1929

A Catalunya el Futurisme es va manifestar a través de cal·ligrames, poemes visuals d’inspiració lírica i alhora plàstica, com els de Josep Maria Junoy o Joan Salvat-Papasseit. Junoy va ser qui va introduir a Catalunya els mots en llibertat. El seu cal·ligrama “Guynemer” es considera la primera poesia catalana d’aquest gènere. A més de la qualitat visual del poema, l’oda a Guynemer (un aviador francès abatut en la primera Guerra Mundial) reflecteix dues característiques típicament futuristes: la idealització heroica de la guerra i la fascinació pel vol.

Josep Maria Junoy. "Guynemer". Barcelona: Librairie Antonio López, 1918

Josep Maria Junoy. “Guynemer”. Barcelona: Librairie Antonio López, 1918

Però el futurista català per excel·lència va ser Joan Salvat Papasseit, el poeta d’avantguarda del qual Josep Pla, en la quarta sèrie dels seus Homenots, opinava que: “La incoherència i la inintel·ligibilitat cal·ligramatica fou el que sobretot portà Salvat devers el futurisme italià de Marinetti i tutti quanti. Eren les paraules en llibertat elevades a la categoria d’escola literària. Gairebé tots els títols de les seves obres són del futurisme italià: les ones hertzianes, els arcs voltaics, els irradiadors, les màquines, les llums, els colors i les formes de l’època.” Pla es refereix als “Poemes en ones hertzianes” de 1919 i a “L’Irradiador del port i les gavines” de 1921, dos llibres que, ja pel títol mateix, s’identifiquen amb l’univers futurista i representen l’adscripció del poeta català a l’avantguarda internacional. El futurisme de Salvat Papasseit té, però, la seva pròpia idiosincràsia. Al costat de les imatges maquinistes i artificials, del dinamisme i la trepidació de la vida urbana, batega la realitat quotidiana i l’experiència íntima de les coses petites.

Papasseit1

Joan Salvat-Papasseit. “L’Irradiador del port i les gavines”. Barcelona: Tallers Atenes, 1921

Papasseit2

Papasseit3

Papasseit4

Papasseit5

Papasseit6

Aquesta entrada s'ha publicat en Uncategorized i etiquetada amb , , , , , , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s