Gràfica suïssa, 1935-1970

La gràfica suïssa del segle XX va desenvolupar-se a partir dels preceptes de la “Nova Tipografia” alemanya establerts per Jan Tschichold al llarg de la dècada de 1920. Es proposava un nou concepte de comunicació gràfica moderna, d’aspecte dinàmic i factura mecànica, dues qualitats que, a la pràctica, es traduïen en una composició asimètrica, l’ús de tipografia de pal sec i la utilització de la fotografia i el fotomuntatge.

Bill_Information_1

Max Bill. Information (1932)

A Alemanya l’aventura tipogràfica va acabar de forma abrupta amb l’ascenció del nazisme l’any 1933 i la consegüent emigració de molts artistes, dissenyadors i editors a la veïna Suïssa. Tschichold va ser un d’aquests emigrats que aquell mateix any s’instal·lava a la ciutat de Basilea. Dos anys després publicaria el llibre Typographische Gestaltung (“Disseny tipogràfic”), un text que va tenir una extraordinària influència en la nova generació de dissenyadors suïssos i que suposa, en certa manera, el refinament dels plantejaments més radicals de les teories tipogràfiques de la neue Typographie. L’autor advoca per un estil asimètric en la tipografia si bé ja no manté l’estricta ideologia a favor exclusivament dels tipus de pal sec. Ben al contrari, el llibre és, tant en el fons com en la forma, un manifest del nou enfocament de Tschichold cap a la barreja de tipografies i l’inici del seu procés de conversió a una pràctica neo tradicionalista de la composició tipogràfica. La portada és paradigmàtica i ha esdevingut un clàssic: el nom de l’autor en una elegant escriptura cal·ligràfica, el títol en una variant de la família tipogràfica egípcia i el peu d’impremta en Bodoni.

Tschichold_1

Jan Tschichold. Typographische Gestaltung. Basilea: Benno Schwabe, 1935

 

Un dels pioners de la gràfica suïssa és Herbert Mater que, amb els seus esplèndids cartells turístics, representa una nova visió de la comunicació visual, fortament influenciada pel constructivisme rus i les avantguardes fotogràfiques d’entreguerres. A la dècada de 1930, l’Oficina Suïssa de Turisme va encarregar a Herbert Mater una sèrie de cartells promocionals que han esdevingut obres mestres del fotomuntatge. Els cartells s’imprimien en fotogravat a tres colors i eren dissenyats de manera que poguéssin ser sobreimpresos amb eslògans en diferents idiomes. Les imatges memorables d’aquests cartells s’utilitzaven també per a il·lustrar fulletons, tríptics i anuncis publicitaris que es distribuien arreu del món per atreure visitants al país helvètic.

Matter

Herbert Matter. Svizzera: vacanze invernali, vacanze ideali. Anunci publicat a la revista L’Illustrazione Italiana, desembre 1936

És el cas d’aquest anunci publicitari publicat a la revista L’Illustrazione Italiana en el número especial de Nadal de 1936. La imatge està basada en un cartell dissenyat per Matter l’any 1934, fotogravat en negre, vermell i blau amb la llegenda en italià sobreimpresa en verd fosc: “Suïssa, vacances hivernals, vacances ideals”. La composició representa la quinta essència del fotomuntatge constructivista d’avant-guarda, amb diagonals fortament definides i un cap de dona de dimensió heròica, personificació del vigor i la joia.

A la dècada de 1940 Richard Paul Lohse i Max Bill van establir les bases de la tipografia suïssa, un concepte que significava un estil depurat, objectiu i funcional, hereu de la neue Typographie alemanya, recolzat per una estructura de retícules que organitza el text i les imatges sobre la pàgina. Suïssa va convertir-se en un laboratori de l’avantguarda on era possible aplicar aquest nou programa estètic i convertir-lo en el llenguatge gràfic universal per excel·lència fins als anys 60 del segle passat.

Allianz va ser una associació d’artistes progressistes suïssos fundada per Richard Paul Lohse l’any 1937. El catàleg de la primera exposició celebrada a la Kunsthalle de Basilea el 1938 va ser dissenyat per Jan Tschichold i la composició de la coberta amb el nom dels artistes disposats verticalment en un llistat es va convertir en un tret distintiu del grup en exposicions successives. És el cas d’aquest catàleg de 1947 dissenyat per Max Bill en el que la influència de Tschichold es fa patent no només en la columna de noms dels participants sinó també en la sutil tensió de la composició asimètrica i de l’us de fonts del tipus serif.

Bill_Allianz

Max Bill. Wegleitung zur Allianz-Ausstellung 1947. Kunsthaus Zürich, 1947

Un any després Lohse creava una de les obres mestres del disseny editorial suís: la traducció a l’alemany de Twelve million black voices: a folk history of the negro in the U.S. publicat originalment a l’editorial Viking Press de Nova York l’any 1941. Set anys després,  Lohse va dissenyar l’edició en alemany, Wir Neger von Amerika (“Nosaltres, els negres d’Amèrica”), publicada per la Büchergilde Gutenberg, una editorial de Zuric per a la qual havia treballat amb regularitat a la dècada de 1930 i 1940. En la composició i compaginació d’aquest llibre apareix l’essència de l’anomenada “nova nova tipografia”. La composició de la portada és d’allò més imponent: a l’esquerra el títol en Akzidenz Grotesk, el tipus de lletra característic de la tipografia suïssa d’aquell moment; a la dreta el retrat sagnat a tota pàgina crea un fort contrast amb l’espai en blanc de la pàgina oposada, un recurs elegant i refinat i pot ser una analogia del tema del llibre, les relacions desiguals entre blancs i afroamericans.

Lohse_Neger

Richard Paul Lohse. Wir Neger in Amerika / Richard Wright. Zuric: Büchergilde Gutenberg, 1948

Tant Bill com Lohse eren també artistes plàstics que conreaven un art anomenat “concret”, no figuratiu i basat en la interacció del color i la forma. Bill ho defineix de la següent manera:

 “Denominamos arte concreto aquellas obras de arte creadas a partir de sus propios medios y leyes -sin apoyo externo en las apariencias naturales o en su transformación, es decir, sin abstracción. Arte concreto es autónomo en su especificidad. Es expresión del intelecto humano, destinado al intelecto humano, y posee esa sutileza, claridad y perfección que debe esperarse de las obras del intelecto humano.
Pintura y escultura concreta es la configuración de lo perceptible ópticamente. Sus recursos creativos son los colores, el espacio, la luz y el movimiento. La formalización de estos elementos origina nuevas realidades. Ideas abstractas antes sólo existentes en la mente se hacen visibles en fomas concretas.
En definitiva, arte concreto es la expresión pura de medida y ley armónica. Ordena sistemas y da vida a esos órdenes con recursos artísticos. Es real e intelectual, no natural, y sin embargo cercano a la naturaleza. Aspira a lo universal y no obstante cultiva lo único, reprime la individualidad en favor del individuo.”
Max Bill. “Arte concreto” (1949). En: Suiza constructiva. Madrid: Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía, 2003

Lohse_Expo_2

Richard Paul Lohse. Van Abbemuseum, 1978

Bill_Expo_6

Max Bill. Kestner-Gesellschaft, 1968

Max Bill és una figura clau d’aquest moment. Creador plàstic, però també dissenyador industrial, arquitecte i pensador, va ser practicant i divulgador de la gute Form (“la bona forma”) un moviment que reivindicava l’honradesa del disseny a través de la unió de funcionalitat i bellesa amb un ideari de caire moral i estètic. El concepte prové del títol de l’exposició itinerant de 1949 organitzada pel Werkbund suís i comissariada per Bill. La mostra promovia una concepció del disseny caracteritzat per la simplicitat, la qualitat i una noció de “bon gust” basada en l’austeritat i la depuració de les formes. Va ser un estil àmpliament adoptat després de la Segona Guerra Mundial, que va esdevenir l’essència mateixa de la modernitat contemporània i progressista de la dècada de 1950.

Bill_Gute Form_1

Max Bill. Die gute Form. Kunstgewerbemuseum Zürich, 1950

Bill_Gute Form_2

El 1952, Max Bill va recollir la seva visió del disseny en el llibre Form, subtitolat “un balanç de l’evolució de la forma a mitjans del segle XX”. L’obra està en consonància amb el programa de l’Escola d’Ulm, considerada com la successora de la Bauhaus, fundada el 1951 i de la qual Bill era el director.

“Hence form has become synonymous with beauty (…) This enables us to define form as the attempt to make inert matter embody perfect suitability for a given purpose in such a way that the fusion achieves beauty (…) Thus the aesthetic impulse which stimulates the emergence of good practical forms is always a basically moral one”
Max Bill. Form: A balance sheet of mid-twentieth-century trends in design. Basilea: Karl Werner, 1952
Bill_Form_1

Max Bill. Form. Basilea: Karl Werner, 1952

La composició del llibre és un exemple clàssic de la “tipografia suïssa”. Es caracteritza pel format quadrat,  la tipografia de pal sec, l’ús de retícules i  el text multilingüe disposat en columnes, alineat a l’esquerra i sense justificar. El cos de la lletra, de només 6 punts, contradiu en certa manera l’esperit funcional de la composició, que resulta harmoniosa però de difícil lectura. El llibre va ser guardonat en l’edició de 1952 dels llibres suïssos més bells de l’any, un concurs anual promogut per Jan Tschichold des de 1943.

Bill_Form_2

Piet Mondrian va exercir una influència extraordinaria en els grafistes d’aquell moment. La retícula és una noció fonamental en el disseny gràfic suís que deriva precisament de les composicions del pintor holandès a base de línies verticals i horitzontals que divideixen plans rectangulars i que produeixen arranjaments d’una inefable harmonia.

Bill_Mondrian_1

Max Bill. Piet Mondrian. Zuric: Kunsthaus Zürich, 1955

El 1955 Max Bill va comissariar una exposició dedicada a Mondrian en el Kunsthaus de Zuric. També va dissenyar el catàleg amb el text imprès íntegrament en minúscules (excepte la introducció a càrrec del director del museu). L’ús exclussiu de les minúscules és un tret característic que té els seus orígens en les teories tipogràfiques de la Bauhaus i que era habitual en les composicions de Max Bill. No és una qüestió menor tractant-se de la llengua alemanya que, ortogràficament, prescriu que la inicial dels substantius vagi en majúscula. Contravenir aquesta regla era, per als apòstols de la nova tipografia, no tant una qüestió de racionalització sinó una subversió de la norma establerta. El catàleg inclou un llistat de les obres exposades juntament amb els propietaris dels quadres entre els que trobem a Jan Tschichold i al mateix Max Bill.

Bill_Mondrian_2

A principis de la dècada de 1960 Lohse ja tenia una bona trajectòria com a grafista però el reconeixement com a pintor abstracte tot just començava. Va contribuïr l’exposició individual que li va dedicar el prestigiós Stedelijk Museum d’Amsterdam, el catàleg de la qual va ser dissenyat pel propi artista en el seu estil característic: composició a base de retícules, text justificat en vàries columnes, tipografia de pal sec i títols asimètrics.

Lohse_Expo_1

Richard Paul Lohse. Lohse, Zürich, Zwitserland. Amsterdam: Stedelijk Museum, 1961

Bienale_2

Kurt Wirth. 36e Biennale de Venise: Suisse. Département fédéral de l’intérieur, 1972

Bienale_5

Anys més tard, ja com a pintor consagrat, va ser un dels artistes representants de Suïssa a la Bienal de Venècia de 1972. El catàleg, dissenyat per Kurt Wirth, té una sumptuosa coberta daurada en la qual les lletres que configuren el nom del país en les tres llengües oficials, adquireixen una qualitat abstracta en la línia de la poesia concreta preconitzada per Eugen Gomringer. Un exemple és Livro-poema de Ferreira Gullar (1965), el número 7 de la sèrie de quaderns consagrats a poetes concrets que Gomringer va iniciar l’any 1961.

Konkrete_1

Ferreira Gullar. Konkrete Poesie, poesia concreta. Eugen Gomringer Press, 1965

Konkrete_5

El 1957 Karl Gerstner va publicar el seu primer llibre en defensa de l’art concret. En aquest llibre titulat Kalte Kunst? (Art fred?) Gerstner pretén desfer el prejudici de que aquest art és fred i deshumanitzat. Presenta l’obra d’artistes suïssos com ara Max Bill, Camille Graeser, Verena Loewensberg, Richard Paul Lohse i l’autor mateix. Gerstner contextualitza l’obra dels seus contemporanis i determina els precedents (Mondrian i Josef Albers, entre d’altres) alhora que posa de manifest l’entrellat de les composicions, la íntima poètica de la geometria i el color.

Gerstner_1

Karl Gerstner. Kalte Kunst? Niggli, 1957

Gerstner_3

“Denominaremos arte concreto aquellas obras de arte creadas a partir de sus propios medios y leyes -sin apoyo externo en las apariencias naturales o en su transformación, es decir, sin abstracción. Arte concreto es autónomo en su especificidad, es expresión del intelecto humano, destinado al intelecto humano, y posee esa sutileza, claridad y perfección que debe esperarse de las obras del intelecto humano. Pintura y escultura concreta es la configuración de lo perceptible ópticamente. Sus recursos creativos son los colores, el espacio, la luz y el movimiento. La formalización de estos elementos origina nuevas realidades. Ideas abstractas antes sólo existentes en la mente se hacen visibles en fomas concretas. En definitiva, arte concreto es la expresión pura de medida y ley armónica. Ordena sistemas y da vida a esos órdenes con recursos artísticos. Es real e intelectual, no natural, y sin embargo cercano a la naturaleza. Aspira a lo universal y no obstante cultiva lo único, reprime la individualidad en favor del individuo.”

Gerstner_7

La gràfica suïssa d’aquest període és un compendi d’idees amb un substrat profundament culte que transcendeix la mera qüestió estilística. L’orgue difusor d’aquesta visió del disseny va ser la revista Neue Grafik, fundada el 1958 i amb un equip editorial composat per Richard Paul Lohse, Josef Müller-Brockmann, Hans Neuburg i Carlo Vivarelli. El disseny de la coberta, obra d’aquest últim, es va mantenir inmutable al llarg dels 18 números de la publicació (fins el 1965) i és l’arquetip de la noció de gràfica suïssa que ha transcendit fins als nostres dies: austera, clara, rigorosa.

 

NeueGrafik_01_Cover

Josef Müller-Brockmann, Richard Paul Lohse, Hans Neuburg, Carlo Vivarelli. Neue Grafik/New Graphic Design/Graphisme actuel, 1958-1965 (reedició: Lars Müller, 2014)

Neue Grafik presentava l’obra dels joves dissenyadors però també investigava les arrels comunes amb articles dedicats a les avantguardes històriques i als pioners de la tipografia moderna. La revista va contribuir a la difusió del swiss style que, a la dècada de 1960 , ja s’havia convertit en un concepte ben reconeixible i en un veritable estil internacional. La seva reputació es fonamentava també en una sòlida estructura acadèmica representada per l’Escola de Basilea, dirigida per Armin Hofmann i Emil Ruder i l’Escola de Zuric amb Josef Müller-Brockmann com a docent destacat.

Gerstner_11

Emil Ruder. Die Zeitung. Gewerbemusedum Basel, 1958

Gerstner_12

Emil Ruder. Ungegenständliche Photographie. Gewerbemuseum Basel, 1960

MullerBrockmann

Josef Müller-Brockmann. Opernhaus Zürich, 1971

Aquesta entrada s'ha publicat en Uncategorized i etiquetada amb , , , , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a Gràfica suïssa, 1935-1970

  1. Retroenllaç: Gráfica Suiza, 1935-1970 | blog.grrr.es

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s